dimecres, 18 de juny del 2008

Manduca & Manduqueros

Dissabte passat desprès d’un “arrebato” d’última hora vam abandonar el Gurugu per la porta del darrera i vàrem enfilar la carretera de “Fiaga” direcció a la Florida 135. Quins records de joventut, que en feia d’anys que no fèiem aquesta ruta… I aquell ambient, sa i corrupte a la vegada, em va fer recordar la gent de Glamour que hem anat perdent pel camí per culpa de la “manduca” i derivats o que els falta un bullici o que directament s’han quedat “patras”. Eus aquí els casos mes populars, tres superclasse:

POCHOLO: Home prominent de bona família de gran facilitat i fluïdesa innata a l’hora d’expressar-se que desprès d’una infància plàcida va descobrir la festa d’Ibiza i allí se mos en va anar de les mans el tema. Podria haver estat el Marqués de Pitits o l’Arquebisbe de Vallecas però ha acabat la seva trajectòria en programes freaks de teleperversió i últimament amb el seu propi programa donant “rulos” amb l’Autocarabana per la Península Ibèrica acompanyat d’una actriu Porno de protuberants atributs i mentre envelleix a gran velocitat. De fet el cabró tampoc esta tant malament...

RICARDITO BOFILL: Reconegut Arquitecte que va començar dibuixant ratlles amb un regle en un foli amb gran traça i va acabar fent-ne de mes curtes i mes amples amb el DNI, tot gastat que justet es veia la foto, als serveis dels “garitos” més destacats de la Moguda Madrilenya. Se li ha quedat una cara de pa de por i se casca uns “lingotassos” de Conyac que fa esgarrifar mentre esmorza "un piat de sopes en ou i en oli d'abadecho". Es va passar una bona temporada donant-li cera a la Pulina Rubio. Vist això tampoc esta tant malament l’home... m’estic començant a plantejar el tema...

JOSELITO: Si senyor! El puto amo! El “pequeño ruiseñor”! Xiquets, com enfilava les notes d’aquells peliculons de sobretaula de la TVE, qui no recorda aquells títols mítics “Aventuras de Joselito en América”, ”El caballo blanco”, “Loca juventud”, etc... Doncs de fet no en tinc ni puta idea de les pel·lícules aquestes, però no em negareu que el títols ja incitaven al jove valor a finalitzar la seva vida intentant profanar a la Marisol, detingut per tràfic d’armes i de centre en centre de desintoxicació fotent unes clenxes que riu-te’n tu de la doble continua de pam que han pintat a “la recta del Salat”...

Per concloure amb el rallasso us deixo un enllaç per que vegeu lo molt que ha fet aquest polsim blanc per la música a les nostres terres lleidatanes, es tot un referent per al jovent:

El tant nostrat Gitano de Balaguer

2 comentaris:

Felip ha dit...

Hola de nou,

Ostia quin super tema mos has tractat aquet tom. Aquet pulsim blanc del qual parles, jo diria que es la pitjor de les drogues amb molta diferència. La raó es ven fàcil, mentre que amb les altres drogue notes que et degraden, la manduca ho fa silenciosament, a part segur que es la droga que enganxa més sinó no entenc el seu consum.
Espero que no s'hi enganxi ningú ja que pel nas que entra a part de destrossar el cos com totes les drogues, aquesta també destrossa la butxaca.
Aveure si ens trobem aquet dissabte liant-la per algun racó de LLeida, aquest racó segurament serà el gurugú!!!

Salut i Cuidat

Anònim ha dit...

Si ja ho dic jo que el nas es per respirar i per "furgar" amb el dit als semaforos per treure les "burilles". Si el que se n'extreu va a parar a la boca o no de cadascú ja es un tema molt personal...