El motorista de "la puerta de Alcalà"

Ara fa una temporada vaig llegir a les pagines del diari “Segre” que un home ple de lucidesa i sensat es va endinsar en la comissaria dels mossos de Lleida i va robar un “vestit” de mosso, se’l va enfundar i hores desprès el van detenir mentre dirigia el transit perquè a part del follón que va crear l’home un altre agent que passava per alli va creure que no era del gremi doncs “portava la camisa per fora”. Al tanto argument del super madero.

Fa uns dies en un viatge de feina un company em va explicar que el seu pare va estar de vacances a Cadiz i que li van recomanar anar a veure un dels grans espectacles que es produeixen a diari a la ciutat… Un senyor guàrdia urbà ja entradet en anys que dirigia el transit en un zona escolar per guardar del tràfic de la ciutat l’entrada i la sortida de l’escola dels nens de la ciutat. L’home a l’horeta que ja veu que la cosa esta enllestida (mig matí) dona tres xiulets secs, es treu la gorra , la col·loca sota l’aixella i fa aquell signe tant nostrat que consisteix en ajuntar els dits davant la boca i fer aquell gest que vol dir que “t’en vas a esmorzar”. Al tanto el crack que deixa el transit liat amb tot el percal montat per anar a esmorzar una estoneta…

A mi personalment aquest tipus de gamberrades em fascinen i per tant aquí l’homenatge que em va demanar el meu company Jorge d’un dels personatges mes famosos de Valladolid, un ministro que va amb moto per la ciutat cantant a pulmó “la puerta de alcalà” i que quan estas aturat en un semàfor ja el sents venir de lluny entonat la melodia, deliteu-vos...

L'art de complir anys

Ara fa 2 dies, el 23/09 va ser el meu 28è aniversari. Buf! ja comencen a pesar... I una puta merda! Els de la meva quinta estem fets uns ministres! (la prova esta en les farres de Festa Major de Borges ‘08). Els grans futbolistes estan en la seva plenitud física i mental entre els 27 i els 30 anys, llàstima que per jugar al futbol dignament s’hagi de córrer... Diguem que ja es una bona edat per començar a fer un repàs a la trajectòria i tenir una mica encaminat, almenys mentalment, cap on volem anar...

Tampoc farem un drama de tot plegat doncs no crec pas que sigui pas el final del trajecte jeje, aquí venen els agraïments i/o reconeixements:

• Per la educació i l’exemple donat als meus pares.
• Per aprendre a compartir i a sortir del sostre acollidor de casa sense por, als companys de la infància del barri de “les cases barates”.
• Per explicar-nos les misèries, entendre’ns mútuament i les tajes mes monumentals que ens feien avergonyir de nosaltres mateixos al Sr. Pau.
• Per les “festes gays”, on beure molt era l’únic objectiu al local del “Petit Príncep”, i per haver compartit pràcticament tots els dissabtes nit de la meva curta existència, alhora que descobríem que existeixen les dones sense les quals no podríem viure, a la colla de l’Athletic Pebre, quina gran gent... sempre apunt per dignificar el mascle català.
• Per haver compartit celebracions, emprenyades, alegries, decepcions, disciplina, dutxes, sabó i suor... a tots els companys futbolístics de l’Escola Comarcal de Futbol Les Garrigues, del Borges i del F.C. Bellvis...
• Per tenir el do natural de fer“allò” que ens agrada i riure’ns de nosaltres mateixos, i de la resta... als ex-components i actuals components de Saboga i Bad Milk.
• Per totes les llargues converses, les sensacions i les experiències viscudes a aquells amics/amigues i/o companys/companyes de trajecte que han anat apareixent i desapareixent al llarg dels anys.
• Per ser com tu... a tu!

A tots els que hi han estat i hi volen seguir estant gràcies per tot...

I a tu Xavi... Felicitats!

Seguir donant guerra... per molts anys!!!

Turn away,
If you could get me a drink
Of water 'cause my lips are chapped and faded
Call my aunt Marie
Help her gather all my things
And bury me in all my favorite colors,
My sisters and my brothers, still,
I will not kiss you,
'Cause the hardest part of this is leaving you.

Now turn away,
'Cause I'm awful just to see
'Cause all my hairs abandoned all my body,
Oh, my agony,
Know that I will never marry,
Baby, I'm just soggy from the chemo
But counting down the days to go
It just ain't living
And I just hope you know

That if you say (if you say)
Goodbye today (goodbye today)
I'd ask you to be true (cause I'd ask you to be true)

'Cause the hardest part of this is leaving you
'Cause the hardest part of this is leaving you

Aspanya! Aspanya! El eslabón perdidooo... Amén! Amén! Amén!

Ara just fa una setmaneta que per alguns la selecció veïna i per altre la selecció nacional es va proclamar de forma brillant campiona d’Europa de futbol. Molt s’ha escrit durant la setmana de tots els esdeveniments que han envoltat la gesta des d’un prisma crític des del punt de vista català(pobret Xavi que li va donar un aire birrero de Cruzcampo i va cridar un “viva Espana!” que ja se n’apenedia l’home als pocs segons d’haver-lo esbombat) i des d’un punt de vista orgàsmic des de “Aspanya” (ja veureu d’aquí a 9 mesos la de nens que neixen per l’eufòria dels futboleros que amb l’alegria del moment van aprofitar per marcar un golet, la majoria es diran Iker clar!).

Tu miraves per la tele aquelles seleccions amb glamour que portava la penya entrenats per autèntics homes carismàtics o en el seu defecte per futbolistes retirats i “entrajats”que encara conserven intacte el seu encant personal, però Aspanya... portava el tant nostrat Luis Aragones un home de ja fa dies amb el seu xandall i amb unes patilles que a TV1 no es veien des de l’època del Curro Jimenez, el seu freakisme va superar amb escreix les tant recordades rodanxes de suor del nostre Camacho (felicito a Cuatro per haver-lo fitxat per les retransmissions com a referent del mascle ibèric mirant el futbol, de lo milloret desprès del mite Andrés Montes “Salinaaas”).

Jo vaig mirar el matx a Lleida, amb molt bona companyia tot s’ha de dir, un cop finalitzat agafo el cotxe i enfilo el camí cap a Borges. Quan era a l’alçada de la Plaça Catalunya el transit estava aturat per una colla d’energumenos que saltaven descamisats tunejats amb banderes Aspanyoles, jo sentadet al meu cotxe amb la finestra abaixada escoltant els càntics, fins que un d’ells se m’acosta i crida “este tio esta muy serio, no lo està celebrando”, i a mi que motivar-me no costa gaire i a celebrar coses sempre m’apunto, encara que no tingui clar que es celebra, salto del cotxe, el tanco i als pocs segons ja estava abraçat a dos exponents de l’homo erectus cridant “Aspanya! Aspanya!”. Afortunadament la cosa va durar poc perquè la Guàrdia Urbana va restablir el transit de la zona, sinó amb una birra més em veia corrent amb roba interior per Lleida amb una bandera lligada al coll, es com les dones: “no hi ha banderes lletges, sinó unes quantes birres de menys” ...en certa manera entenc al pobre Xavi.

Manduca & Manduqueros

Dissabte passat desprès d’un “arrebato” d’última hora vam abandonar el Gurugu per la porta del darrera i vàrem enfilar la carretera de “Fiaga” direcció a la Florida 135. Quins records de joventut, que en feia d’anys que no fèiem aquesta ruta… I aquell ambient, sa i corrupte a la vegada, em va fer recordar la gent de Glamour que hem anat perdent pel camí per culpa de la “manduca” i derivats o que els falta un bullici o que directament s’han quedat “patras”. Eus aquí els casos mes populars, tres superclasse:

POCHOLO: Home prominent de bona família de gran facilitat i fluïdesa innata a l’hora d’expressar-se que desprès d’una infància plàcida va descobrir la festa d’Ibiza i allí se mos en va anar de les mans el tema. Podria haver estat el Marqués de Pitits o l’Arquebisbe de Vallecas però ha acabat la seva trajectòria en programes freaks de teleperversió i últimament amb el seu propi programa donant “rulos” amb l’Autocarabana per la Península Ibèrica acompanyat d’una actriu Porno de protuberants atributs i mentre envelleix a gran velocitat. De fet el cabró tampoc esta tant malament...

RICARDITO BOFILL: Reconegut Arquitecte que va començar dibuixant ratlles amb un regle en un foli amb gran traça i va acabar fent-ne de mes curtes i mes amples amb el DNI, tot gastat que justet es veia la foto, als serveis dels “garitos” més destacats de la Moguda Madrilenya. Se li ha quedat una cara de pa de por i se casca uns “lingotassos” de Conyac que fa esgarrifar mentre esmorza "un piat de sopes en ou i en oli d'abadecho". Es va passar una bona temporada donant-li cera a la Pulina Rubio. Vist això tampoc esta tant malament l’home... m’estic començant a plantejar el tema...

JOSELITO: Si senyor! El puto amo! El “pequeño ruiseñor”! Xiquets, com enfilava les notes d’aquells peliculons de sobretaula de la TVE, qui no recorda aquells títols mítics “Aventuras de Joselito en América”, ”El caballo blanco”, “Loca juventud”, etc... Doncs de fet no en tinc ni puta idea de les pel·lícules aquestes, però no em negareu que el títols ja incitaven al jove valor a finalitzar la seva vida intentant profanar a la Marisol, detingut per tràfic d’armes i de centre en centre de desintoxicació fotent unes clenxes que riu-te’n tu de la doble continua de pam que han pintat a “la recta del Salat”...

Per concloure amb el rallasso us deixo un enllaç per que vegeu lo molt que ha fet aquest polsim blanc per la música a les nostres terres lleidatanes, es tot un referent per al jovent:

El tant nostrat Gitano de Balaguer

Lliçons de Vocabulari estranger per a catalans

Sort que el meu super colega "René Barbier" m'ilumina la ment i m'alegra la vista, molt de tant en tant, amb mails dignes de ser compartits, com aquest:

INESTABLE : Mesa norteamericana de Ines.
ENVERGADURA : Lugar de la anatomía humana en dónde se colocan los condones. ONDEANDO : Onde estoy
CAMARÓN : Aparato enorme que saca fotos.
DECIMAL : Pronunciar equivocadamente.
BECERRO : Que ve u observa una loma o colina.
BERMUDAS : Observar a las que no hablan.
TELEPATÍA : aparato de TV para la hermana de mi mamá.
TELÓN : Tela de 50 metros ... o más.
ANÓMALO : Hemorroides.
BERRO : Bastor Alebán.
BARBARISMO : Colección exagerada de muñecas barbie.
POLINESIA : Mujer Policía que no se entera de nada.
CHINCHILLA : Auchenchia de un lugar para chentarche.
DIADEMAS : Veintinueve de febrero.
DILEMAS : Háblale más.
MANIFIESTA : Juerga de cacahuetes.
MEOLLO : Me escucho.
TOTOPO : Mamamífero ciciciego dede pepelo nenegro que cocome frifrijoles.
ATIBORRARTE : Desaparecerte.
CACAREO : Excremento del preso.
CACHIVACHE : Pequeño hoyo en el pavimento que está a punto de convertirse en vache. ELECCIÓN : Lo que expelimenta un oliental al vel una película polno.
ENDOSCOPIO : Me preparo para todos los exámenes excepto para dos.
NITRATO : Ni lo intento.
NUEVAMENTE : Cerebro sin usar.
TALENTO : No ta rápido.
ESGUINCE : Uno más gatorce.
ESMALTE : Ni lune ni miélcole.
SORPRENDIDA : Monja en llamas

Teleperversió a domicili

L’origen d’aquests fenòmens social esta en la radio que a altes hores de la matinada emetia aquells programes on la gent sortia dient q tenia relacions amb la seva mascota, que l’home la pegava (però amb amor eh) o que es depilava els ous i practicava l’onanisme amb una foto de la Carmen de Mairena (quien es? El electricista... jeje).

Que la meva feble memòria recordi a nivell televisiu o va començar la Isabel Gemio, que tot s’ha de dir a mi em posava super tonto (y no sentimentalment), la dona va aterrar a les nostres pantalles repartint missatge per tot arreu i esventant públicament les vergonyes familiar de cada persona sense cap pudor, aquest cop la diferència respecte a la radio es que els veiem la cara y això ens posa molt mes caxondos, y nosaltres tots emocionats mirant la tele.

Ara mes recentment ha nascut autèntics fenòmens televisius que paralitzen el país com el conegut Felación Triunfo, on de vegades has de reconèixer el talent natural d’alguns participats i d’altre has d’aguantar heroicament el fet que sigui la gran virtut del personatge el seu agraciat físic o inclús tot el contrari que per llàstima el públic mantingui el personatge dins el show (com la Rosa de Espanya que no sabia fregir ni un ou però com tenia bona veu i fotia pena a la gent plorant cada dia va acabar guanyat, però estimats amics el temps posa a cadascú al seu lloc i ella tot i les eines que li van posar davant va naufragar...), i en canvi, tot i que no me mola, s’ha de reconèixer que l David Fiscal s’ho ha currat, deducció: sempre es dona pa al que no te dents o com diria l’estimat Chivi “si los pendones se meten a cantantes pues nos tendremos que meter a putas”

Amb lo que molava la tele mes simple com el Telecupón amb aquella estel·lar Carmen Sevilla amb mocassins i rollo senil dient al pobre que trucava i li havia tocat una bici de premi: “Que la disfrutes! Ah! Que eres tetreplegico? Bonito empleo...”

By Mama Ladilla: "Por fin ha llegado el máximo progreso hemos alcanzado el mínimo seso Que ya se han cumplido preclaros designios que esto ya es el planeta de los simios"