Ara just fa una setmaneta que per alguns la selecció veïna i per altre la selecció nacional es va proclamar de forma brillant campiona d’Europa de futbol. Molt s’ha escrit durant la setmana de tots els esdeveniments que han envoltat la gesta des d’un prisma crític des del punt de vista català(pobret Xavi que li va donar un aire birrero de Cruzcampo i va cridar un “viva Espana!” que ja se n’apenedia l’home als pocs segons d’haver-lo esbombat) i des d’un punt de vista orgàsmic des de “Aspanya” (ja veureu d’aquí a 9 mesos la de nens que neixen per l’eufòria dels futboleros que amb l’alegria del moment van aprofitar per marcar un golet, la majoria es diran Iker clar!).
Tu miraves per la tele aquelles seleccions amb glamour que portava la penya entrenats per autèntics homes carismàtics o en el seu defecte per futbolistes retirats i “entrajats”que encara conserven intacte el seu encant personal, però Aspanya... portava el tant nostrat Luis Aragones un home de ja fa dies amb el seu xandall i amb unes patilles que a TV1 no es veien des de l’època del Curro Jimenez, el seu freakisme va superar amb escreix les tant recordades rodanxes de suor del nostre Camacho (felicito a Cuatro per haver-lo fitxat per les retransmissions com a referent del mascle ibèric mirant el futbol, de lo milloret desprès del mite Andrés Montes “Salinaaas”).
Jo vaig mirar el matx a Lleida, amb molt bona companyia tot s’ha de dir, un cop finalitzat agafo el cotxe i enfilo el camí cap a Borges. Quan era a l’alçada de
